EL SER O NO SER DEL SOCIALISME CATALÀ
Archivado en Artículos de reflexión | No hay comentarios.
Article de Joaquim Coll, publicat a El Periódico el 03/10/2011.
No hi ha cap dubte que el socialisme català viu moments delicats. No es tracta d’una, dues o, potser, tres derrotes electorals consecutives en un any. El problema a què s’enfronta el PSC és molt més gran. Es juga el seu ser o no ser com a força capaç d’articular alternatives polítiques al nacionalisme en aquesta dècada. El que està en joc és si aconsegueix recuperar les seves senyes d’identitat i l’autoestima. O si, contràriament, cronifica la seva decadència. I donat que al Parlament la representació és molt plural, fruit d’una gran competició electoral, el risc que corre és alt. Es pot consolidar una Catalunya piramidal en la qual CiU ocupi el centre absolut de la vida política sense que hi hagi un contrapunt a la seva esquerra, a part d’ICV.
Per això la celebració del 12è Congrés del PSC és tan decisiva. No resoldrà tots els seus problemes, però s’hauria de convertir en un punt d’inflexió. L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha plantejat que el PSC pot guanyar el conclave, però perdre la societat. És una frase bonica, però em temo que darrere hi ha un diagnòstic equivocat. Em recorda una mica aquella disjuntiva que durant la guerra civil plantejaven els sectors més radicals: «Guerra o revolució», deien. I al final, ni una cosa ni l’altra. Salvant totes les distàncies, que són moltes, el PSC ha de guanyar, primer, la guerra en el sentit de reconstruir el seu espai polític. O sigui, que només sortirà vencedor del congrés si, a més a més de preservar la unitat, sap bé el que ha de fer i dir l’endemà. I això passa per elegir una direcció forta que estigui disposada a nedar a contracorrent en lloc de complaure certs cenacles d’opinió. En cas contrari, no podrà fer arribar un missatge nítid a la societat i, a la llarga, res podrà recuperar en el debat de les idees.
Que el catalanisme s’ha mogut cap al sobiranisme és cert. Però s’hi ha desplaçat sobretot perquè CiU ha robat a ERC una gran part del seu discurs. Però la majoria de la societat catalana segueix preferint l’autonomia o el federalisme a la independència. ¿Per què el PSC ha de renunciar a defensar la seva proposta per a Catalunya i Espanya amb convicció? Les contradiccions en què CiU caurà tan bon punt Mariano Rajoy governi i els peus de fang sobre els quals descansa la retòrica de la transició nacional podrien ser utilitzats perfectament pels socialistes. Artur Mas ho sap, i per això corre ara a perfilar acords amb una ERC que està en procés de satel•lització.
Sens dubte, un dels temes estrella serà la gastada qüestió del grup propi a les Corts. L’anomenada proposta Bustos-Ros pot ser un bon punt de trobada entre les diferents sensibilitats, encara que és una mica problemàtica des del rigor conceptual. Però serà útil si serveix per liquidar d’una vegada aquesta qüestió tan pesada. I, per tant, l’accent no hauria de posar-se només en la idea que el socialisme català està disposat a votar diferent del PSOE en algunes ocasions, sinó en la coherència ideològica de seguir compartint grup federal amb la resta dels socialistes espanyols. I el que això representa de voler manar més en el PSOE. La força amb què el PSC defensi aquest acord es convertirà en un poderós factor de judici sobre l’èxit o el fracàs del seu congrés.
I L’última cosa, però no menys important: les persones. Utilitzaré un símil. ¿Qui serà el François Hollande del PSC? Després d’una llarga travessia, el socialisme francès és avui una força renovada que té moltes possibilitats d’arribar a la presidència de la República. La feina de reconstrucció que ha dut a terme Hollande ha estat importantíssima, i s’ha convertit en una de les figures polítiques més ben valorades a França. Doncs bé, la reforma que ha d’emprendre el PSC és igualment profunda, sobretot de cultura organitzativa, d’actituds i fins i tot de psicologia. Com en qualsevol altre partit, els canvis no s’efectuen només en un congrés, sinó que també s’han de traslladar a tota l’organització. ¿Qui millor per dur a terme aquesta tasca, si no, que qui tingui una agenda clara de renovació i conegui bé la dinàmica interna? Sobre el paper, és Miquel Iceta qui ha presentat les millors propostes. Però està immers en un dubte hamletià. Bé per falta d’ambició o perquè dubta de si la motxilla que porta a l’esquena, després d’ocupar des de fa anys càrrecs rellevants en l’executiva socialista, no és massa pesant per anul•lar la imatge de renovació que el PSC necessita oferir a la societat en un primer moment. És un dubte molt raonable, però també en el cas de Hollande la seva experiència ha estat clau per aconseguir el renaixement del PS francès. És veritat que no hi ha ningú imprescindible i que altres opcions són possibles. Ara mateix, el joc està entre Àngel Ros i Pere Navarro, sense descartar la carta de Carme Chacón a la presidència de la Generalitat el 2014. Però el moment que viu el PSC és tan delicat que, si no l’encerta en l’elecció del lideratge i, pitjor encara, si opta per l’estratègia d’agradar primer a la bona societat en lloc de reconstruir el seu espai polític com a força socialista, catalanista i federal, pot inclinar la balança cap al definitiu no ser del partit. Historiador.
Tags: Catalunya, socialismo




Article de Joan Ferran.
en El País
Artículo de Jordi Soler, publicado en El País el 31/10/2010.

Artículo de Josep Maria Fradera, publicado en El País el 08/07/2010.