incertidumbreArticle de Joaquim Coll, publicat a El Periódico el 03/10/2011.

No hi ha cap dubte que el socialisme català viu moments delicats. No es tracta d’una, dues o, potser, tres derrotes electorals consecutives en un any. El problema a què s’enfronta el PSC és molt més gran. Es juga el seu ser o no ser com a força capaç d’articular alternatives polítiques al nacionalisme en aquesta dècada. El que està en joc és si aconsegueix recuperar les seves senyes d’identitat i l’autoestima. O si, contràriament, cronifica la seva decadència. I donat que al Parlament la representació és molt plural, fruit d’una gran competició electoral, el risc que corre és alt. Es pot consolidar una Catalunya piramidal en la qual CiU ocupi el centre absolut de la vida política sense que hi hagi un contrapunt a la seva esquerra, a part d’ICV.
Per això la celebració del 12è Congrés del PSC és tan decisiva. No resoldrà tots els seus problemes, però s’hauria de convertir en un punt d’inflexió. L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha plantejat que el PSC pot guanyar el conclave, però perdre la societat. És una frase bonica, però em temo que darrere hi ha un diagnòstic equivocat. Em recorda una mica aquella disjuntiva que durant la guerra civil plantejaven els sectors més radicals: «Guerra o revolució», deien. I al final, ni una cosa ni l’altra. Salvant totes les distàncies, que són moltes, el PSC ha de guanyar, primer, la guerra en el sentit de reconstruir el seu espai polític. O sigui, que només sortirà vencedor del congrés si, a més a més de preservar la unitat, sap bé el que ha de fer i dir l’endemà. I això passa per elegir una direcció forta que estigui disposada a nedar a contracorrent en lloc de complaure certs cenacles d’opinió. En cas contrari, no podrà fer arribar un missatge nítid a la societat i, a la llarga, res podrà recuperar en el debat de les idees.
Que el catalanisme s’ha mogut cap al sobiranisme és cert. Però s’hi ha desplaçat sobretot perquè CiU ha robat a ERC una gran part del seu discurs. Però la majoria de la societat catalana segueix preferint l’autonomia o el federalisme a la independència. ¿Per què el PSC ha de renunciar a defensar la seva proposta per a Catalunya i Espanya amb convicció? Les contradiccions en què CiU caurà tan bon punt Mariano Rajoy governi i els peus de fang sobre els quals descansa la retòrica de la transició nacional podrien ser utilitzats perfectament pels socialistes. Artur Mas ho sap, i per això corre ara a perfilar acords amb una ERC que està en procés de satel•lització.
Sens dubte, un dels temes estrella serà la gastada qüestió del grup propi a les Corts. L’anomenada proposta Bustos-Ros pot ser un bon punt de trobada entre les diferents sensibilitats, encara que és una mica problemàtica des del rigor conceptual. Però serà útil si serveix per liquidar d’una vegada aquesta qüestió tan pesada. I, per tant, l’accent no hauria de posar-se només en la idea que el socialisme català està disposat a votar diferent del PSOE en algunes ocasions, sinó en la coherència ideològica de seguir compartint grup federal amb la resta dels socialistes espanyols. I el que això representa de voler manar més en el PSOE. La força amb què el PSC defensi aquest acord es convertirà en un poderós factor de judici sobre l’èxit o el fracàs del seu congrés.
I L’última cosa, però no menys important: les persones. Utilitzaré un símil. ¿Qui serà el François Hollande del PSC? Després d’una llarga travessia, el socialisme francès és avui una força renovada que té moltes possibilitats d’arribar a la presidència de la República. La feina de reconstrucció que ha dut a terme Hollande ha estat importantíssima, i s’ha convertit en una de les figures polítiques més ben valorades a França. Doncs bé, la reforma que ha d’emprendre el PSC és igualment profunda, sobretot de cultura organitzativa, d’actituds i fins i tot de psicologia. Com en qualsevol altre partit, els canvis no s’efectuen només en un congrés, sinó que també s’han de traslladar a tota l’organització. ¿Qui millor per dur a terme aquesta tasca, si no, que qui tingui una agenda clara de renovació i conegui bé la dinàmica interna? Sobre el paper, és Miquel Iceta qui ha presentat les millors propostes. Però està immers en un dubte hamletià. Bé per falta d’ambició o perquè dubta de si la motxilla que porta a l’esquena, després d’ocupar des de fa anys càrrecs rellevants en l’executiva socialista, no és massa pesant per anul•lar la imatge de renovació que el PSC necessita oferir a la societat en un primer moment. És un dubte molt raonable, però també en el cas de Hollande la seva experiència ha estat clau per aconseguir el renaixement del PS francès. És veritat que no hi ha ningú imprescindible i que altres opcions són possibles. Ara mateix, el joc està entre Àngel Ros i Pere Navarro, sense descartar la carta de Carme Chacón a la presidència de la Generalitat el 2014. Però el moment que viu el PSC és tan delicat que, si no l’encerta en l’elecció del lideratge i, pitjor encara, si opta per l’estratègia d’agradar primer a la bona societat en lloc de reconstruir el seu espai polític com a força socialista, catalanista i federal, pot inclinar la balança cap al definitiu no ser del partit. Historiador.

Tags: ,

También te puede interesar

brujulaArticle de Joan Ferran.

El comú denominador de tots els manifests, corrents d’opinió, plataformes, “plataformetes”, i persones que han gosat escriure darrerament, o dir la seva, respecte el futur del PSC ha estat la constatació de que cal un canvi en profunditat en les formes de fer i de dir dels socialistes catalans. Tothom demana una renovació a fons dels mètodes emprats i fins i tot de persones. Es planteja, com una necessitat ineludible, tenir les idees clares i menys tacticisme. També es fa una crida al diàleg social i a una major sensibilitat envers les inquietuds de la ciutadania. Molt bé, som-hi. Estic bàsicament d’acord en tot el que s’ha esmentat i a procedir d’immediat a la rehabilitació de l’edifici. Ep! sempre i quan aquest no perdi el seu estil arquitectònic original, la seva personalitat, la seva raó de ser inserida a una història i un paisatge. Bastir un nou edifici adequat a les noves exigències socials no ens hauria de dur mai a plantejar, ni de broma, l’enderroc total del immoble. L’aparició d’un instint “ludista”, en el cas d’existir, seria letal. Aquest fet implicaria una amputació inadequada de las múltiples memòries atresorades i d’energies humanes que ens són i seran útils de cara al futur.

En la nova etapa que s’albira moltes persones novelles hauran d’assumir tasques de responsabilitat política i directiva a la sí del PSC. Magnífic! Però, hem de trobar també el punt d’equilibri, i els protagonistes, capaç de conjugar sense estridències totes -totes, sí- les sensibilitats que conviuen en el socialisme català i els seus entorns. És de sobres sabut que a casa nostre mai s’han imposat, afortunadament, les tècniques exterminadores si no més aviat els costums “reinseridors”. Tampoc sovintegen els messies, és cert. Tenim la gent que tenim. Som els que som i sabem que les merles blanques no s’improvisen…

Què cal fer? Doncs de cara als temes programàtics i discursius ja ho he comentat altres cops: recuperar el relat genuí del socialisme i combatre en el terreny del pensament la ideologia neoliberal, inclosa la seva ramificació a la sí del socialisme, i en l’àmbit català desmarcar-nos de la prèdica i cosmovisió nacionalista.

Però, en aquest aperitiu congressual, m’agradaria que avui parléssim ja de les persones i l’organització. Estic convençut de que calen reformes organitzatives per avançar vers una militància social més efectiva i eficaç. Aquesta reforma que volem dur a terme, per ser exitosa, ha d’estar sustentada sobre la centralitat del partit, sobre una amplia majoria. Què és i qui forma part de la centralitat del partit? Em preguntareu. Doncs molt senzill: Es la munió, l’acord dels principals agents que configuren i donen vida al socialisme organitzat i estructurat a casa nostre i els que es vulguin afegir de afora, es clar. La centralitat del partit rau sobre els militants de base, els nostres càrrecs electes, les sectorials, les corrents d’opinió, els pro i els anti “blackberry” etcètera que no es situen en els marges ni en la radicalitat estèril i estètica.

Els processos de canvi en el si del partit, per ser reals i efectius, han de ser assumits i interioritzats gradual i col•lectivament per la major part dels militants i simpatitzants. Però esdevé condició sine qua non que siguin impulsats fermament per una direcció que desitja el canvi i en faci pedagogia del mateix. Son tots els òrgans, estaments, companys, corrents, sectors del PSC els que han d’interpretar les noves exigències del temps polític. Avui en dia, per exemple, tots sabem que Miquel Iceta és una persona intel•lectual i políticament reconeguda i valorada pel que diu dins i fora del PSC. Quan fa pocs dies li demanava que donés un pas al front en el fons li estava exigint que aprofités la seva sintonia amb les diferents sensibilitats del partit per erigir-se com a pivot estimulador de totes les energies i sinergies per avançar plegats envers una etapa nova plena de reptes. En aquest sentit saludo alguna de les mesures apuntades pel Miquel en el seu decàleg i fan referència a temes socials i taxes que graven les transaccions dels moviments de capital. Celebro que plantegi la voluntat de fer primàries per triar el nostre candidat/ata a les eleccions autonòmiques. Desitjo que profunditzi més, que ajusti més, propostes inequívocament favorables a les polítiques socials. Ara bé, cal que formuli suggeriments i concreti amb detall el que pensa en el terreny de la cultura organitzativa i quin creu que es el paper d’un partit socialista del segle XXI.

Per acabar aquest aperitiu congressual demanaria a tots aquells i aquelles aspirants a liderar el partit que es mouen entre bambolines que surtin al escenari i s’expliquin obertament, sense por ni recança. Els militants volem saber que defensa cadascú. Un congrés pot esdevenir un instant de catarsi col•lectiva farcida de interessants moments mediàtics i alguna tensió però si el que volem es encetar una nova època que ens dugui a millorar la societat caldrà sacrifici, vèncer personalismes i molta suma.

Invito als companys a postular-se però no concedeixo un xec en blanc a ningú. Les coses es guanyen. Per la meva part la única exigència que col•loco damunt la taula és la necessitat de tornar a l’essència inspiradora els nostres principis programàtics i fer-ho a partir del debat conjunt i democràtic del congrés.

Això sí, que quedi clar: Tots ho hem de decidir tot.

Tags: ,

También te puede interesar

Artículo de Javier Cercas publicado 100en El País

El fracaso del título no es el inédito fracaso electoral del Partido Socialista en las últimas elecciones catalanas: es un fracaso más amplio y anterior a él, y que en parte lo explica; no es un fracaso político: es un fracaso ideológico. Este fracaso podría resumirse así: desde hace muchos años la izquierda catalana ha entregado la hegemonía ideológica al nacionalismo, de tal manera que a veces se diría que en Cataluña, en la práctica, no es posible no ser nacionalista: o se es nacionalista catalán o se es nacionalista español; también puede resumirse así: asombrosamente, en Cataluña es posible ser a la vez nacionalista y de izquierdas. Se trata de dos disparates complementarios. No solo es posible no ser nacionalista -nacionalista catalán o español o moldavo-, sino que es indispensable, al menos si uno se reclama de izquierdas, dado que el nacionalismo es, aquí y en Moldavia, una ideología reaccionaria, incompatible con los principios más elementales la izquierda. ¿Cómo se explica que haya arraigado ese disparate en Cataluña? ¿Y cómo se explica que lo haya hecho tan profundamente y durante tanto tiempo?
Parte de la explicación hay que buscarla en la historia. El triunfo de Franco en la guerra supuso el triunfo del nacionalismo español y la derrota de los demás nacionalismos hispánicos, empezando por el catalán; este hecho provocó uno de los muchos automatismos políticos que recorrieron la dictadura: puesto que el nacionalismo español era malo, los demás nacionalismos hispánicos eran buenos; y, puesto que el nacionalismo español era de derechas, los demás nacionalismos hispánicos eran o podían ser de izquierdas. Fue el franquismo quien oscureció, por tanto, la doble evidencia de que la expresión izquierda nacionalista es un oxímoron y la expresión derecha nacionalista es un pleonasmo. Dicho esto, no es extraño que el franquismo, al fin y al cabo la manifestación más larga y descarnada del nacionalismo español en el siglo XX, provocase por contraste el fortalecimiento del resto de los nacionalismos hispánicos, ni siquiera que la falacia del buen nacionalismo de izquierdas dominase la Transición; lo que sí es extraño es que, más de 30 años después, todavía domine a la izquierda. Esta es a mi juicio la causa profunda del fracaso de la izquierda en Cataluña: el hecho de que sigue siendo prisionera de un discurso de resistencia que sirvió en el pasado antifranquista pero no sirve en el presente democrático. Como mínimo en el caso de los socialistas, es difícil no atribuir la perduración anormal de ese discurso obsoleto y envejecido al envejecimiento de sus líderes, quienes, a diferencia de los líderes de los demás partidos políticos catalanes, siguen siendo casi los mismos desde hace 30 años. Solo así puede explicarse la reacción de algunos notorios socialistas a la última debacle electoral: según ellos, el PSC no perdió las elecciones por ser demasiado nacionalista, sino por serlo demasiado poco, y su problema serían los 120.000 ciudadanos que votaron al partido en las autonómicas de 2006 y han votado a los nacionalistas auténticos de CiU en 2010. Pero, como todo el mundo sabe, el problema electoral del PSC es mucho más antiguo y más serio: es el problema de los varios cientos de miles de ciudadanos que, reiteradamente, votan socialista en las elecciones generales y se quedan en casa en las elecciones autonómicas; baste recordar que en las últimas generales el PSC cosechó 1.600.000 votos, mientras que en las últimas autonómicas no ha llegado a los 600.000: más de un millón de votos de diferencia. Ese es el verdadero problema: el de todos los ciudadanos que no se sienten concernidos por el tradicional catalanismo de izquierdas del PSC, no, cabe conjeturar, porque sea de izquierdas, sino porque está colonizado por el nacionalismo. ¿Quiere eso decir que todos los votantes izquierdistas perdidos en las elecciones autonómicas son nacionalistas españoles y que, para no perderlos, el PSC tiene que cambiar el catalanismo de izquierdas por el españolismo de izquierdas? En mi opinión, no: solo quiere decir que la izquierda catalana debe rechazar la confrontación entre nacionalismos rechazando por igual y por las mismas razones -por ser ambos irracionalistas, comunitaristas e insolidarios, es decir, fundamentalmente reaccionarios- el nacionalismo catalán y el español; o dicho de otro modo: debe romper con su discurso tradicional construyendo a cambio un discurso que, antes que catalán o español, sea un discurso de izquierda, un discurso capaz de enfrentarse sin ambigüedades a la hegemonía del discurso nacionalista.
Seguir leyendo… »

Tags: ,

También te puede interesar

Article de Joan Ferran publicat a El Periódico el 11/01/2011.reset

És cert, el resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ha situat el PSC en el punt de mira de tertulians, analistes i pseudofuturòlegs. És cert, el PSC ha encetat un procés intern de reflexió que segurament no estarà exempt de controvèrsies i matisos, de consens i dissens. I també és cert que els alcaldes, i molts membres del partit, prefereixen que tots els esforços que siguin capaços de generar la gent d’esquerres i de progrés del país es focalitzin en les properes eleccions municipals per guanyar-les. Lògic tot plegat. Però, dit això, sóc dels que pensen que aquest procés de profunda introspecció i renovació -alguns demanen que es faci a la velocitat de la llum- requereix, en canvi, el seu temps i un ritme serè, pausat. No s’hi val a improvisar, a treure quatre resolucions a corre-cuita i fotografiar un munt de rostres seductors i amables per satisfer la demanda o la curiositat mediàtica. No. El PSC no pot ni ha d’actuar arrossegat pel que un bon amic meu anomena «temps mediàtic», sinó que ho ha de fer amb perspectiva històrica, amb un projecte polític pensat a mig i a llarg termini. El PSC, i l’esquerra en general, més enllà del resultat d’unes eleccions, ha de reflexionar sobre els nous reptes que ens vénen a sobre i que han provocat la desorientació de milers de progressistes arreu del món occidental.

Raimon Obiols ens deia fa poc, en aquestes mateixes planes, que calia recuperar la voluntat d’entendre els reptes i els canvis de la societat. Absolutament d’acord. Però tan important com entendre el que succeeix és actuar col·lectivament sobre aquests canvis sobre la base d’uns valors i unes idees que han estat, i són, els propis de les esquerres. Caldrà explicar sense complexos a treballadors i classes mitjanes que avui se senten políticament orfes on és l’origen i quina matriu té la crisi actual; caldrà exposar el perquè de les mesures d’emergència adoptades pels governs, la seva raó de ser i els imperatius provinents dels Pirineus enllà. Caldrà despullar el sistema, dir-li que va nu i obrar en conseqüència. Caldrà…

No és sols el PSC el que està engripat. És l’esquerra europea en conjunt que està empiocada sota els efectes col·laterals d’una crisi econòmica, i de referents, que situa molts països del continent en mans de polítics populistes, si no xenòfobs. I és que, amics meus, més enllà de la conjuntura puntual, més enllà de la confecció d’equips de direcció partidària i de fabricar candidats, els socialistes hem de decidir fins on cal presentar la batalla de les idees en defensa d’allò que portem en els nostres gens fundacionals i que no ha caducat.

Modestament penso que l’elecció d’un nou primer secretari, o l’existència d’un grup parlamentari propi a Madrid, esdevé important sí, però secundari, davant el repte de decidir quina és la frontera, la línia vermella que no s’ha de traspassar, al voltant d’aspectes irrenunciables del pensament de les esquerres. ¿Quins són avui al meu entendre aquests temes? Es deu preguntar l’amic lector. Doncs, per exemple, la creació de consciència, organització i acció col·lectiva enfront dels efectes perversos de la proposta neoliberal i l’hegemonia mediàtica de la dreta. O, ¿per què no? El combat contra els apologetes de les privatitzacions a dojo i el desmantellament de l’Estat del benestar. A tot això hi podem afegir el combat ideològic enfront de l’actual onada neopopulista contra la immigració i els que són diferents. O, si més no, la defensa del pluralisme i dels drets individuals restablint valors de referència i qualitat en el sistema democràtic…

Després de tanta pragmàtica difuminació d’idees que ens eren pròpies, en benefici de la governabilitat i de la bona gestió, ha arribat l’hora de marcar novament posició i recuperar amics, discurs, relat, presència i influència social.

Tornant a les coses concretes de casa, a Catalunya, el PSC ha de defensar l’autogovern, la convivència civil i lingüística i la cohesió social com a eixos del que ha de ser un programa alternatiu a la proposta que prediquen els nacionalistes d’Artur Mas. Però aquesta voluntat dels socialistes de ser alternativa de govern, perquè sigui sòlida, s’haurà de sustentar en uns fonaments clarament diferenciats dels de la dreta. Les polítiques socials juguen aquí un paper central, però també el tractament específic del fenomen immigratori, l’atur juvenil o la marginació social, entre d’altres. Fins al punt que, a curt termini, el programa i la praxi dels gestors socialistes als ajuntaments haurà de vèncer les inèrcies i les pressions d’un discurs que ja triomfa a molts indrets d’Europa i que se sustenta en les pors i la inseguretat. L’esquerra té valors de futur i necessita que algú els defensi sense ambigüitats. A casa nostra aquest algú és i ha de ser, en primer terme, el PSC. De manera immediata ho pot apuntar ja en el seu discurs municipal, però no n’hi haurà prou. La veritable prova del nou tindrà lloc en el procés de debat intern que s’ha de celebrar la tardor que ve i que ha de cloure amb un nou equip de direcció, és obvi, però també amb l’elaboració d’un relat i un discurs suficientment renovats i d’acord amb els temps que vivim. Secretari de Relacions Institucionals del PSC i diputat al Parlament.

Tags: ,

También te puede interesar

identitatcatalanaArtículo de Jordi Soler, publicado en El País el 31/10/2010.

Qué es ser catalán? Hace unos meses, una pregunta como esta -¿qué es ser francés?- metió al Gobierno de Nicolás Sarkozy en un berenjenal. A la hora de definir el genio de los pueblos cada persona tiene su idea, cada uno, según su cultura y su experiencia, reduce ese genio a tres o cuatro tópicos, y al final resulta que ser catalán, o francés o mexicano es, como diría Borges, un acto de fe.

¿Qué es un país? Una lengua, una docena de afectos, unos cuantos paisajes, sabores y olores

El independentismo es una industria; hay quien puja por la independencia y quien coquetea con ella

Yo esta pregunta la respondería desde mi punto de vista: soy hijo de una familia barcelonesa que emigró a Veracruz, México, donde ser catalán consistía en sumar un ramillete de variables tales como llamarme Jordi, oír a Joan Manuel Serrat, seguir los resultados del Barça en el periódico, cantar el Sol solet y el Cargol treu banya, comer butifarras, beber un horrible vino importado del Penedès y hablar catalán, una lengua que, en aquella selva mexicana donde nací, nos dotaba de un lustre exótico.

Ser catalán en Veracruz era precisamente eso: ser un niño exótico que estaba obligado a explicar, con una frecuencia desesperante, la rara filiación de su exotismo.

Como mi familia había sido expulsada de España al perder la Guerra Civil, y no podía regresar hasta que muriera el dictador que los había echado, toda la Cataluña que teníamos era ese ramillete de variables, éramos de un país que en aquella selva tenía mucho de imaginario y, como todo esto a mí me sucedía en los años setenta, mucho antes de las Olimpiadas de Barcelona y de los rotundos éxitos del Barça que han puesto a Cataluña en el mapa mundial, había que explicar todo el tiempo qué demonios era eso de ser catalán.

Pasé mi infancia y mi juventud explicando que los catalanes veníamos de España, y no de Croacia ni de Bielorrusia, y aclarando que eso que hablábamos era una lengua, y no la manifestación de una patología del habla, y que Jordi era el equivalente catalán de Jorge, y no un diminutivo, ni un apodo ni tampoco, como más de alguno aseguraba, un nombre de chica o de travesti.

Jordi es un nombre que en México se pronuncia con J de Jorge cuando se lee, o que empieza con LL o con Y cuando otro que no se llame Jordi lo escribe. También la otra punta del nombre tiene sus complicaciones: puede ser Jordie o Jordy. De las cartas que voy recibiendo, de personas, bancos e instituciones mexicanas, puede hacerse una nutrida lista: me han puesto Chordi, Yoryi, Yoyis o Yuris, también el shakespiriano Yorick o el Llorbi más labial; un caudal de malformaciones que se reconcentró cuando fui diplomático en Dublín y viré hacia el Georgi o el Geordie, cuya sombra wildeana la verdad no me molestaba. Aquel ramillete de variables, con énfasis en mi raro nombre, constituyó mis señas de identidad.

Como no se podía regresar al país de donde venía la familia, llevábamos a cuestas nuestra Cataluña portátil que, eventualmente, se encontraba con la de otras familias catalanas que compartían con nosotros el mismo país imaginario, el mismo relato, un relato que, curiosamente, no difiere mucho de lo que encontré, años más tarde, cuando llegué a vivir a Barcelona, a esa Cataluña que no quiero llamar “real”, o “de verdad”, porque me parece que, en el fondo, una es tan real, y tan imaginaria, como la otra.

Seguir leyendo… »

Tags: ,

También te puede interesar

venezuela

Artículo de Juan Carlos Monedero, publicado en el diario Público el 08/10/2010.

La oposición al presidente Chávez ha regresado al Parlamento y, especulemos, a la política constructiva. En 2005, las mismas formaciones protagonizaron una sorpresiva retirada que entregó la Asamblea al oficialismo. Cinco años después han entrado con fuerza en la cámara, ganando 65 de los 165 escaños parlamentarios –98 para el Partido Socialista Unido de Venezuela (PSUV) y 2 para Patria para Todos (PPT), que paga caro su alejamiento del oficialismo–. Años perdidos en apoyar todo tipo de desestabilización y también, no menos grave, de haber renunciado a una crítica desde las instituciones que hubiera ayudado al Gobierno a calibrar sus políticas.

La insistencia en la supuesta derrota del Ejecutivo tiene más que ver con las pretensiones movilizadoras durante la campaña que con el resultado: lograr los dos tercios de la cámara necesarios para la elección de cargos públicos y para la aprobación de leyes orgánicas.

¿Qué ha perdido realmente el Gobierno? El PSUV aventaja a la Mesa de la Unidad en 33 escaños; la oposición sigue sin lograr los diputados que tenía en 2000; y, no menor, tiene de unido solamente el nombre con el que concurrió a las elecciones. Añadamos que sigue careciendo de un candidato capaz de confrontar a Chávez.
Pero es miope decir que no ha ocurrido nada. Si bien las extrapolaciones no funcionan, no deja de ser cierto que la tradicional correlación seis a cuatro a favor del chavismo se ha convertido en un empate. (Aunque no es menos cierto que los seguidores de Chávez utilizan las elecciones intermedias para lanzar mensajes de disgusto al Gobierno, algo que no hacen cuando lo que está en juego es la figura del presidente). La oposición, con síndrome de abstinencia electoral, se movilizó ampliamente, a diferencia del chavismo, con cierto hastío después de 14 procesos electorales exitosos. Pero sólo el patriotismo de partido impediría entender que la victoria del oficialismo hubiera sido otra con una ley electoral que optara por la proporcionalidad del voto (algo que, desgraciadamente, bien conocemos en España).

Seguir leyendo… »

Tags:

También te puede interesar

bolacristal

Artículo de José Andrés Torres Mora, publicado en El País el 20/09/2010.

Cuando pienso en la relación de los sociólogos electorales con los políticos siempre me acuerdo de un chiste que cuentan los antropólogos sobre un poblado de indios hopi en el desierto de Arizona, situado cerca de un observatorio meteorológico. Tras una larga sequía los indios comenzaron a presionar al nuevo brujo de la tribu para que hiciera la danza de la lluvia. El brujo, que no debía tenerlas todas consigo respecto a sus poderes, trató de retrasar la ceremonia todo lo que pudo para ver si llovía sin necesidad de la misma. Finalmente, la presión de la tribu terminó en amenazas muy serias. Acorralado, el brujo organizó la ceremonia, y después de que la tribu bailara hasta muy entrada la noche, les dijo a los indios que antes de dormir sacaran todas sus vasijas para recoger el agua. Casi al amanecer, el brujo, vestido de occidental, se escapó del poblado. Pero antes de huir definitivamente, se acercó hasta el observatorio meteorológico y allí vio a un hombre con una bata blanca, se acercó a él y le preguntó: “¿Usted me podría decir si hoy va a llover?”. El hombre le contestó sin la menor duda: “Sí”. El brujo, lleno de curiosidad y de esperanza, le preguntó al científico: “¿Y cómo lo sabe con tanta seguridad?”, a lo que el científico contestó: “Porque los indios del poblado de ahí abajo han sacado las vasijas para recoger el agua de la lluvia”.

Responder a la pregunta de quién es el mejor candidato con el resultado de una encuesta tiene cierta similitud con la respuesta del señor de la bata blanca al brujo. Al elegir al candidato exclusivamente a partir de la encuesta se produce una tautología: el mejor candidato es el que según la encuesta tiene más posibilidades de ganar. Sin embargo, es posible que uno piense que el mejor candidato, coincida o no con el de la encuesta, es el que tiene más competencia a la hora de resolver problemas, el que demuestra mayor coraje moral frente a la injusticia, el que tiene mejor proyecto o cualquier otra cualidad que uno crea que es valiosa para gobernar, y que de ser conocida será también reconocida por los votantes como algo valioso.

Si en el año 2000 los socialistas hubiéramos seguido el método de preguntar en una encuesta quién era el mejor candidato, lo más seguro es que nos hubiéramos perdido el liderazgo de José Luis Rodríguez Zapatero. Claro que un sociólogo honesto advertiría a sus clientes de que sus conclusiones están mediadas por la cláusula cæteris paribus, es decir, que sus conclusiones valen si todo permanece igual. Pero las cosas no suelen permanecer iguales, y menos en política.

Las cosas cambian como consecuencia de nuestras acciones, y frecuentemente lo hacen en un sentido distinto del que esperamos. Por ejemplo, quienes esperaban que la publicación de una encuesta del PSOE convenciera a los militantes del PSOE, y a todo el mundo, de que Tomás Gómez era poco conocido, no imaginaban, ni por supuesto deseaban, que un efecto secundario de la publicación de la encuesta fuera que creciera abrumadoramente el grado de conocimiento público de Tomás Gómez. Eso es un buen ejemplo de un efecto perverso de su acción y no es el único.

Algunos adversarios de Tomás Gómez, en una estrategia bastante reprobable, se han empleado a fondo en (des)calificarlo como el candidato que prefiere la derecha. Ocurre, sin embargo, que la encuesta de marras se convierte en un problema para sostener ese argumento. Según dicha encuesta, preguntados los votantes del PP que si tuvieran que optar entre Tomás Gómez y Trinidad Jiménez a quién elegirían de los dos, el 52% de los votantes del PP mostraron sus preferencias por Trinidad Jiménez y el 17% por Tomás Gómez. No sé qué conclusiones sacará el amable lector, pero a la vista de los resultados yo concluiría que muy probablemente solo contestaban la verdad el 25% de los votantes de la derecha, que decían que no votarían a ninguno de los dos. En este caso la encuesta plantea un supuesto verdaderamente irreal para los votantes del PP. A una pregunta imposible, una respuesta inservible.

Seguir leyendo… »

Tags:

También te puede interesar

Avui té lloc a Barcelona el seminari sobre biodiversitat global.

Aquí teniu els objectius:

A causa de la creixent internacionalització de l’economia catalana i de la constatació que les polítiques internes condicionen i afecten, cada vegada més, els territoris i els àmbits naturals més enllà de les fronteres de Catalunya, es planteja la possibilitat de teixir un pla d’acció catalana en termes de responsabilitat exterior. Aquesta necessitat s’emmarca dins la tendència d’incloure elements de responsabilitat ambiental i social en l’àmbit exterior. Això atorga una nova dimensió al concepte de sostenibilitat ambiental més adaptada a la realitat contemporània, especialment en relació amb una governança ambiental global que no condueixi a escenaris de crisi ambiental.

L’organització econòmica i política de la societat catalana està influint en el ritme i la magnitud de transformació dels hàbitats d’arreu. Alhora contribueix a la sobreexplotació dels recursos naturals, la introducció
d’espècies invasives, la contaminació i l’escalfament global. En una relació
causa-efecte deslocalitzada però clara, aquests factors produeixen
la pèrdua de biodiversitat global.
La salut ambiental a Catalunya no es pot garantir sense vetllar per la conservació de la natura i la biodiversitat fora de les seves fronteres.
En aquest sentit, el seminari pretén:
• Presentar públicament els resultats de l’estudi La responsabilitat exterior de l’economia i societat catalanes sobre la biodiversitat global.
• Aprofundir sobre alguns dels aspectes més rellevants de la creixent relació entre el metabolisme social de Catalunya i la pèrdua de biodiversitat a escala global.
• Debatre amb actors catalans relacionats amb la problemàtica la necessitat i la viabilitat d’implantar mesures atenuants de la pèrdua de biodiversitat a escala global.

Tags: ,

También te puede interesar

casa-munecasArtículo de Josep Maria Fradera, publicado en El País el 08/07/2010.

No es necesario recurrir a la obra del gran dramaturgo noruego Ibsen, tan influyente en los medios intelectuales catalanes de principios del siglo XX, para percibir un suave perfume de adolescencia prolongada en las reacciones catalanas de estos días, el contrapunto a la sordera crónica en el resto del país.

Ahorraré al lector consideraciones de sobra conocidas sobre el significado de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut de Catalunya aprobado por las Cortes españolas. Lo más relevante desde mi perspectiva son las reacciones ante lo sucedido, ante lo previsible y esperable del planteamiento que lo provocó. El Estatuto fue redactado con el ánimo de superar las rigideces del sistema autonómico español, con una franca imprevisión de las reacciones que podía provocar y de las debilidades técnicas del propio texto. Rigideces indiscutibles que derivan de modo difícil de negar de la doble lectura posible, y constitucionalmente viable, de la Constitución Española como un artefacto constitucional descentralizador o proyecto de tendencia federal.

Como es obvio, no hay forma humana de ponerse de acuerdo sobre cuál de las dos almas de la Constitución deberá prevalecer en el futuro, aunque es igualmente obvio que lo que se conoce de la sentencia aboga sin recato por la lectura más restrictiva posible de la primera posibilidad, cercenando de raíz la segunda.

¿En qué sentido esto es así, al margen de nuevo del análisis pormenorizado de la poda realizada por el tribunal? Pues en un punto esencial: impedir que ninguna de las comunidades autónomas pueda tomar la iniciativa unilateralmente en la corrección/revisión de los márgenes que articulan la relación entre el todo estatal y las partes que lo forman. Lo perjudicial, desde un punto de vista doctrinal, no es que las instituciones centrales actúen conforme al papel que la Magna Carta les atribuye. La historia constitucional comparada muestra que una buena parte del estímulo democratizador (derechos de minorías, civiles y sociales) en los sistemas políticos procedió, en muchos casos, de la capacidad del centro del sistema para imponerse. El problema es que actúe como tapón de las partes, ahogando la necesaria capilaridad del sistema.

Seguir leyendo… »

Tags:

También te puede interesar

Artículo de Javier Serrano
Que España está en crisis es algo que nadie duda. Las medidas adoptadas por el Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero tardan en dar frutos, y la economía del país, en palabras de Nouriel Roubini, es “una amenaza para la zona euro”. Sí, efectivamente, mi país se adentra en una etapa de lo más ominosa, y parece, a primera vista, que la solución no va ha ser fácil. Sin embargo, y aún sin saber economía, creo que las afirmaciones de Roubini son “partidistas”, y bien propias de un economista procedente de los EEUU, por antonomasia, rival económico del Euro y, por derivación, de la economía europea.

A mi ver el mayor lastre actual, tanto a nivel español como europeo, no son los políticos tanto como las instituciones. Por más que cambien “caras y bigotes” en el fondo se respira incompetencia e incultura, por lo que quizá fuera más productivo comenzar a hablar de “instituciones” y no de “nombres”. Definitivamente, creo que esta crisis es el momento ideal para una profunda reforma de nuestro país, y tal vez, también de Europa (como ya habrán podido comprobar, este post es producto de un ejercicio personal de confesión de ideas, sin mayor pretensión que ello, más siendo un profano en economía y en otras tantas ciencias).

Ojalá la reforma constitucional, tan presente en los discursos políticos actuales, se lleve a término. Obviamente, los peligros de tocar la “norma normarum” están ahí, destacando, para la clase dirigente, el miedo a que se pudiera elegir “otro” sistema político, o mejor dicho, otra organización. En la España actual sobran autonomías, y faltan territorios para volver a ser un país rentable en potencia. Es mi opinión, la España “grande y única” no tiene futuro, menos, aún, que la España “cúmulo de reinos taifas”.

Seguir leyendo… »

Tags: ,

También te puede interesar